Evolució

Evolució

- Em pots explicar què collons és tot això? - Els ulls inquiets li brillaven d’excitació i el mig somriure amagat maldrestrement sota el molsut bigoti delataven el seu estat anímic – El treball que has fet és una meravella, Ferran!!!

- Li ho vaig prometre director – mai havia estat massa modest.

- Ho sé, ho sé… el que passsa és que això era inimaginable! Tanmateix ara em deus unes quantes explicacions, així que passa i acomoda’t que en tenim per una estona.

L’estudi del TCN era desproporcionadament molt més petit del que es podia esperar del diari de natura més venut a Catalunya, i que fins hi tot era llegit arreu d’Europa. Es trobava en un moment àugic. L’Ignasi, el director, era un home de complexió esmirriada, però amb una força de voluntat de ferro i amb una decisió tan ferma que dirigia l’equip tècnic i redactor amb una pulcritud increïble i una disciplina constant. El més important, però, eren les ganes que tenia per tirar endavant amb la seva feina; molt més que vocació professional, i això feia que l’equip sempre acconseguís coses sorprenents.

El despatx del director detacava per ser dels més petits, però l’ambient que s’hi respirava era el típic descrit en una película: el terra ple de diaris escampats, les parets cobertes amb cartells de propaganda, imatges variades, algun que altre trofeu en vitrines empolsinades, llapis perduts que apareixien en els llocs més inversemblants, articles i esborranys cobrint el teclat de l’ordinador ja vell i rovellat, etc. La finestra deixava passar pocs fils de llum, i donava a un carrer estret rarament freqüetat pels vianants. L’ambient ja no era pas càlid, com l’última vegada que en Ferran va asseure’s a parlar a la taula del director. Ara les pluges eren les protagonistes principals, i el Sol no escalfava. Les botigues estaven plenes d’accessoris per la neu : botes, jerseis gruixuts, etc… Ple hivern.

Mentre en Ferran es disposava a respondre les mil preguntes del director, rememomarva com havia estat l’última trobada amb l’Ignasi. Va ser a finals d’estiu, a les acaballes d’agost. Feia molta calor, i la gent estava força emmuriada a causa de la calor. Va entrar precipitadament a les 6 del matí i se li va plantar al davant.

- Ignaci, necessito vacances. Ara. I no puc esperar – tot i el caràcter de la petició, no era una exigència. Sempre havia pogut mantenir una molt bona relació amb el seu cap.

Tot i això, sentat a la cadira, i amb els ulls llaganyosos i la son pesant-li al cap per haver matinat molt, L’Ignasi va despertar-se de cop.

- I es pot saber a què vénen aquestes presses? - Aquelles sortides en els seus treballadors mai presagiaven res de bo - Saps perfectament que no ens podem permetre el luxe de minvar el rendiment del diari. Prou falta ens fas..

- Sé que no li serà de grat la meva resposta director, però en aquests moments només puc dir-li que si em proporciona aquesta llibertat, li portaré abans de finals d’any, un article del qual no se’n penedirà… No puc dir-li res més. A més porto tot l’estiu sense descansar i em mereixo unes setmanes de descans no?

- Òstia, Ferran! No em vinguis amb aquestes, que ningú ha fet vacances, eh! Sempre em vens amb mariconades vàries, i em poses entre l’espasa i la paret. Saps prou bé que la teva professionalitat a la feina és indispensable. No et vaig contractar perquè ens deixéssis a l’estacada, merda!

Després s’havia girat cap a la finestra, havia aixecat la persiana i s’havia callat. El silenci se li va fer interminable. I finalment li digué: m’ho he de rumiar, espera la meva resposta.. L’endemà al matí s’havia trobat una carta damunt el seu escriptori. Era escueta, però clara i directa, exactament com la persona que l’havia escrita.

“Escull dues persones de l’equip per fer aquest reportatge i fes les maletes. T’espero aquí abans del 31 de desembre amb alguna cosa més que quatre fotografies de turista. El pressupost sortirà del fons comú (no me’n donis les gràcies).

PD: No et passis pel meu despatx abans de marxar que estic de molt mal humor. Espero veure’t aviat.

PD2: Que vagin bé les vacances.”

Tot i això es va veure obligat a passar-se pel despatx. Es va trobar l’Iganci llegint un llibre i donant-li l’esquena.

- Ignasi, una cosa… escolta, que en el viatge no necessito ningú de l’equip. Em puc apanyar jo sol, i a més, si he de ser sincer, preferiria no incloure més personal. Quan torni ja ho entendràs.

- Molt bé doncs. Que vagi bé. – Estava clar que no l’havia deixat massa satisfet.

La conversa no durà ni dos minuts. Evidentment l’Iganci estava cabrejat, i això li va fer emprendre les vacances amb un mal regust de boca, que s’esfumà per complet quan es va dedicar al 100% en el nou article. Canviaria la visió de molts aspectes naturals i els científics haurien de reordenar moltes de les seves taules i esquemes. Haurien de admetre coses mai vistes fins aleshores, i haurien d’ampliar els camps dels seus coneixements.

* * *

Quan en Ferran s’hagué assegut davant l’escriptori, l’Iganci va agafar un sobre marró i en va escampar el contingut per la taula. Un munt de fotografies espectaculars es van repartint heterogèniament per tot arreu. Algunes fins i tot van caure a terra. Però era igual; n’hi havia centenars, milers!! Les fotografies eren inèdites, més que genials, eren realment desconcertants.
- A veure, Ferran, explica’m què és això - i li mostra una imatge en la qual sortia un enorme llangardaix cobert d’unes plomes exageradament llargues i de colors llampants. Però el que era realment estrany, era que es trobava damunt l’arrel d’un arbre que tenia un gruix d’uns cinquanta centímetres.

- Doncs, a veure, es que aq…

- No cal que parlis, no cal que parlis! I això que redimonis és? - i, enretirant l’enrome llangardaix, li allargà la fotografia d’un linx que entre les potes presentava unes membranes carnoses, semblants a les dels esquirols voladors. I que a més, ensenyava unes urpes tan grans que eren capaces d’envoltar tota una branca principal d’un arbre, sobre el qual descansava!! La següent era el mateix felí, volant pels aires.- No m’expliquis què son aquests animals, que com saps , jo no en tinc ni idea de zoologia, digue’m solament on has fet les fotografies. T’adones del que representen? Això serà un canvi brutal en l’història del’evolució! Has fet un descobriment sensacional!

- He trobat l’Atlàntida director, on l’evolució ha seguit camins molt diferents als nostres. I les més o menys 3000 fotografies que li vaig enviar ara farà dues setmanes només són el prefaci de tot el que s’hi pot trobar. El més espectacular, per això, són les runes de les ciutats que hi vaig trobar.

L’altre va passar de tenir els ulls com uns taronges a empetitir-los desmesuradament.

- Ets molt murri noi; així que encara no ens vols rebel·lar el secret no? Ens dius on es troben, però no on es troba aquest lloc - llavors l’expressió li canvià sobtadament - Perfecte. Ets intel·ligent nano. Molt bé, anem per feina. Què et sembla si fem que el secret surti a la llum el dia 1 de gener, que és demà passat?

- Em sembla perfecte. Però només una cosa director, vull que es faci un bon ús de la informació. Això és el més important.

- Per això no pateixis, com si no em coneguéssis collons! Creus que cediria aquests descobriments a empreses capitalistes, que utilitzarien el lloc per fer-ne un zoo per a infants?? No siguis ingenu, saps tan bé com jo on volem que vagin a parar…

A partir d’aquest moment a en Ferran les coses se li van començar a escapar de les mans. Pensava que tot anava sobre quatre rodes, però realment no va ser així. El mateix dia de l’entrevista amb l’Iganci, el titular “Jove periodista de TCN descobreix infinitat de noves espècies a l’Atlàntida”, va obtenir un impacte abrumador en la població, amb la qual cosa va atraure centenars de reporters, periodistes, i curiosos al voltant de la TCN. Majoritàriament l’Iganci els frenava a l’entrada i responia educadament a les seves preguntes evitant que importunessin els seus treballadors. Malgrat tot, un d’ells, potser més espavilat, potser amb un toc de sort, va aconseguir burlar el director i esmunyir-se entre el personal intern.

Se’n va anar de pet cap en Ferran, i el va abordar a preguntes:

- Què se sent quan s’és proper a la glòria i el reconeixement mudial? Sap que corre el rumor que potser se li concedirà el premi Novel?

- Que quedi clar que no busco glòria sinó, cièn…

- És clar, és clar. Però digui’m una cosa: com va entomar el fet que el vostre director sometés les fotografies a un estudi de falsificació? - aquesta qüestió va ser com una bufetada de vent gèlid a la cara. No sabia pas que li havien examinat les fotografies. De totes maneres es fa forçar a donar una resposta digne.

- És el protocol a seguir, ell no en dubtava pas - el reporter, que havia après bé el seu ofici s’adonà de la lleu vacil·lació del Ferran i s’ho apuntà amb energia al bloc.

- Suposo que vol esperar a inicis d’any a fer la revel·lació perquè causi més impacte, no? Així els guanys sempre seràn majors.

- En absolut, s’ha decidit així per poder preparar tota la informació amb calma i ..

- Però ja has pensat en què dedicaràs els guanys de la teva descoberta?

- Ja t’he dit que no m’importen els guanys. Els cediré tots al diari, evidentment. – Començava a pujar-li la mosca al nas, aquell personatge…

- I has pensat que tens moltíssimes ofertes de treball en llocs de molt prestigi, i que pagarien milers i milers d’euros pel teu material? - la insolència d’aquell home el va fer treure de polleguera.

- Ves-te’n a cagar!

Ningú va veure com agafava una dotzena de fotografies que hi havia sobre un tauler, i se n’anava de pressa cap a fora. Aquella mateix dia s’organitzaria un terrabastall a l’estudi.

El caire que prenia el seu descobriment s’estava tornant en contra seva i l’Igansi semblava incapaç de lluitar contra tota la població. En aquests moments era quan es lamentava de tenir els seus anel·lats equips reduïts, espais reduïts, i poques relacions. Llavors va succeïr el que pitjor li hagués pogut passar al TCN. A l’hora de dinar es va presentar un alt càrrec del Conveni per al periodisme i la divulgació científica.

- Ignaci, em sap greu això que t’he de comunicar, però et porto la teva dimissió. Consta que vas insultar certs periodistes durant les entrevistes que has mantingut aquests dos últims dies, i sobretot, que vas ocultar el nivell massa elevat d’un compost en el revelatge de les fotografies del teu equip. Em sap greu, perquè eres realment competent, però, aquestes relliscades no es poden permetre en un periodista d’alt nivell, i menys en un director - La cara de l’Ignasi reflexava clarament la típica mescla de ràbia, impotència i frustació.

- Molt bé. Que sàpigues que no penso pas firmar aquesta dimissió! - i marxà a pas ràpid al seu despatx. Segons més tard, sonava la seva veu per l’altaveu, requerint una entrevista immediata amb en Ferran.

Havent escoltat aquella conversa, no podia estar més rabiós: el TCN no aniria enlloc sense l’Ignaci, i podia ben bé ser que anés a parar molt avall. Va entrar al despatx silenciosament i prudent, però el director tenia els sis sentits posats a to i se’n va adonar a l’instant.

- Bé, bé company… Ja has vist que em foten al carrer. No et diré pas que n’estic content, no. Seria una hipocresia. Però tampoc estic ensorrat – i va deixar entreveure un petit somriure - perquè sé que formeu un equip de pebrots i que tirareu endavant com sigui. Si t’he reunit aquí, és pel tema de les fotografies. Ara que jo no n’estic al càrrec, les coses podrien canviar molt. Em vas demanar que procurés un bon ús d’elles, i ho he intentat. Ara ja no puc fer-hi res, és a dir, que a tu et cau tota la responsabilitat. Sé que és un descobriment molt valuós, i que com a tal, no sé si seria convenient deixar-lo anar a la deriva. - a en Ferran semblava que un puny li pressionés el pit i no el deixés respirar. Es trobava feble. No sabria què fer sense el seu director.
Tants anys junts, la seva primera i única feina, tot se n’anava en orris per un maleït anàlisis de fotogrames.

- Encara podem intentar fer repensar el Conveni, director - però allò semblava tan absurd com infantil, doncs tothom coneixia la duresa i inflexibilitat dels càstigs que inflingien els convenis.

- No siguis ingenu… i no et preocupis per mi. Preocupa’t d’on van a parar les fotografies i intenta mantenir-les allunyades dels cobdiciosos i els negociadors. Recorda que aquesta reserva que has trobat no hauria de ser violada de cap manera pels humans, i tu n’ets un guardià. Has demostrat que l’evolució pot emprendre camins realment inescrutables. Les fotografies, a més, són impressionants, i en podries fer un bon recull. Sobretot em va agradar aquell arbre que presentava un munt de fulles a la base, i en canvi a la capçada superior tenia uns tentacles per la humitat… Realment impressionant!

Bé, ara ves-te’n, que vull ser fora abans no vingui la policia - i una llàgrima li caigué galta avall.

Aquell dia va ser el més trist de tota la vida d’en Ferran. L’acomiadament va ser calurós, i tot l’equip va acomiadar-se efusivament. Pocs minuts després, entrava per la porta un home gras i vestit amb americana, d’aspecte agressiu i caminar pesat. Amb cara de pocs amics.

- Molt bé, veig que treballeu de valent. Aquí no vull parades ni pèrdues de temps. Sóc el vostre nou director. Em dic Quillem Garcia. Tothom a la feina! I sobretot, que ningú m’interrompi mentre estic al despatx.

Les mirades desaprovadores dels treballadors van recórrer la sala. Les queixes eren evidents, però sense la veu ferma de l’Ignasi, l’equip es va empetitir i va obeïr a desgrat les noves ordres.
Aquella mateixa tarda, en Ferran va ser sol·licitat de nou al despatx del director, que havia escollit el més gran i lluminós que havia trobat.

- Seu - no admetia cap comentari, així que es disposà a escoltar-lo atentament - a veure… Per això d’aquestes fotografies ja t’he programat per demà, dia 31, que duguis a terme la presentació de les teves imatges a universitats, centres de divulgació, etc. I així, el dia 1, podràs donar la notícia de la ubicació d’aquesta Atlàntida que dius tal i com volies. L’Igansi et tenia recomanat a tot arreu, així que ho faràs prou bé. Alguna pregunta? – No semblava donar pas massa importància al fet d’haver descobert altres vies adaptatives a diferents biomes.

- Mmmm.. com té previst fer la presentació de la situació de l’Atlàntida? - el dubte el turmentava des de feia hores.

- Doncs evidentment en una roda de premsa amb totes les emissores, de manera que arribi al màxim de gent, i imposant un 30% dels guanys per nosaltres. Hi haurà totes les empreses que ho sol·licitin, i es farà a la sala més gran del conveni de periodisme i divulgació.

- Doncs a mi això no em sembla bé. Amb l’Ignasi havíem quedat fer una roda de premsa per a científics qualificats, per tal de crear una assossiació que pogués mantenir i estudiar l’ambient en el més absolut secret i respecte, per tal que es pogués firmar una negociació amb el govern per aconseguir una protecció absoluta pel lloc. No veu que aquesta és una notícia que no admet negocis!

- Doncs em sap greu haver canviat els vostres plans, però això hagués estat una bogeria. Les empreses pagaran grans quantitats per anar a la teva roda de premsa! I no penso pas canviar-ho. Demà vés a les entrevistes i veuràs com canvies d’opinió. T’oferiran de tot. Aquest és el teu futur. Ara, ves-te’n.

Va sortir de l’habitació capficat, i com que era tard, va marxar directament capa casa.Va tenir una nit agitada, no va poder localitar l’Ignaci i, a sobre, va arribar tard a la primera entrevista. Sens dubte es va passar el matí intentant fer entendre a polítics i negociants que el descobriment exigia una gran responabilitat, però tots semblaven estar capficats pels beneficis i per les possibilitats de mantenir-lo com un zoològic. Menyspreable. I així durant tot el dia. Va dinar en un bar de mala mort prop dels estudis de la TCN. L’ambient intern havia canviat completament. Ja no hi havia les bromes i els comentaris calurosos que feien de la feina més que un ofici, una dedicació. Ara la gent treballava amb desgana, i tot era degut a l’absència de l’Ignaci.

Així doncs, en Ferran, capficat com estava per les entrevistes que havia mantingut aquell matí, va decidir tornar a contactar amb el seu vell mestre i director.

El telefon va sonar i sonar vàries vegades sense que ningú contestés. Això encara el va enfonsar més. Faltaven uns tres quarts d’hora per a la següent ronda d’entrevistes. Mare meva, però què pesada arribava a ser aquella gent!!! Va agafar el metro i s’hi va apropar en menys de vint minuts. Es va prendre un refresc abans d’entrar a l’edifici, va fer el cor fort, i s’hi va endinsar. Ja des del moment en què va situar un peu a dins, les preguntes van començar a abordar-lo des de totes bandes. Els periodistes l’assaltaven en tot moment i quasi no el deixaven passar cap a la sala.

Va passar una tarda d’aquelles dures, feixuga i pesada. Mai s’acabava, i sempre sortien més i més preguntes redundants que ja havia respost en un munt d’ocasions.

Quan per fi a les nou del vespre va poder sortir amb tranquil·litat, es va sorprendre de veure la cara somrient del seu director que l’esperava a fora.

- Ei! On vas tan capficat? – El somriure li travessava la cara de punta a punta.

- Ostres Igansi! I tu què hi fas aquí? T’he estat intentant localitzar aquest migdia però no contestaves… - No podia creure’s que el seu professor estigués tan alegre.

- Ah, tranquil, estava buscant unes coses amb un amic que tinc a la biblioteca. Ah, per cert, molt bona l’entrevista! Veig que estàs heretant molt bé del teu director la manera de donar evasives a la gent. – I li clicà l’ullet còmpliçament.

- Bé, doncs jo no estic gens content de com ha anat. Després de tantes hores i la gent encara es fixa més en el meu futur i el negoci, que en el descobriment en sí. Com poden no admirar la bellesa d’aquests animals que els he portat? Quan havien vist felins amb ales que saltessin d’arbre en arbre, o granotes amb escates i serps amb dos caps...? No puc entendre-ho.

- Potser perquè no saben ben bé d’on han sortit les fotografies, si ho sapiguéssin fóra diferent… - En Ferran va posar els ulls com unes taronges. Per la manera com li havia dit allò, l’Ignasi estava insinuant que coneixia la situació de la seva Atlàntida o que estava molt a prop de descobrir-ho. En veure la seva cara , encara es va posar a riure més fort.

- Que? Què en penses, que sé d’on han sortit les fotos o que no ho sé? – El va deixar de pedra. No podia creure’s que ja li havien descobert el secret. No és que estigués desil·lusionat, sinó sorprès. De fet, aquell migdia, li hauria explicat el secret si l’hagués pogut localitzar.

- Com ho has sabut? – Era la única pregunta més o menys decent que se li va passar pel cap.

- Això ara no importa.. Podria dir que tinc uns quants contactes que sense voler m’han ajudat a saber-ho – I li clicà de nou l’ullet – Però ara preocupem-nos més aviat de solucionar el gran dubte… Estàs convençut que tal i com estan desencarrilant-se les coses és apropiat donar a conèixer el lloc ? – De fet, aquesta era una pregunta massa directa i important com per deixar-la de banda, i ell ho sabia. El que passava és que encara no havia tingut el valor de fer-se-la ell mateix.

- Doncs, no ho sé director… És un descobriment molt important, d’això no n’hi ha cap dubte. Però la gent no s’ho pren com un fet important, sinó curiós. La veritat és que estic molt indecís…

- Vols que et doni la meva opinió ? Crec que pots confiar en que jo aquest secret el mantindré sempre en el més absolut silenci, i per tant, la millor opció seria desaparèixer per un temps. No et diré que estic molt encuriosit per saber com vas poder arribar fins a l’Atlàntida sense que ningú ho notés, perquè és evident que ho vas portar tot amb molta preparació i dedicació. No crec que se’t desacrediti per haver-te fet fonedís, ans al contrari, ja que des d’on estic treballant en aquests moments podria arribar a muntar una història prou creïble… què et sembla?

- A on treballa professor?

- Aquest detall insignificant no importa. D’aquí unes tres hores hauràs de comparèixer davant les càmares de televisió, a menys que te n’escapoleixis d’alguna manera. La meva proposta, és clara. T’obligaria a renunciar al premi Nobel i la glòria, però estic convençut que per salvar aquest ecosistema al què anomenes Atlàntida, series capaç de sacrificar molt més que el futur d’un periodista.

- És clar, director.

Em va entregar un sobre i es va acomiadar a tota pressa.

Tres hores més tard estava sentat a la butaca escoltant la ràdio. Acabaven de sonar les dotze campanades i ja anunciaven un retràs per la roda de premsa que haurien de veure milers i milers de persones. Un petit somriure li va aparèixer a la cara, malgrat saber que uns minuts més tard deixaria enrera la seva història i la seva casa, els seus amics, la seva vida… Pensava en el rebombori que ocasionaria la fuga, en la feinada que li deixava al seu antic i apreciat director, en com s’havia desaprofitat la millor ocasió fins ara presentada per estudiar els orígens els homes, l’evolució i molt més. Es barrejava frustació amb consol, i se sentia realment estrany.

* * *

Quan passaven deu minuts de les dotze, un estrany artefacte, el que podríem definir com un coet, es llançava a l’espai, travessant a altes velocitats les capes de l’atmosfera. Sobre la pantalla de control apareixia el següent:


Coordenades: 318532110
Direcció: Atlàntida


Un cop a l’espai exterior, amb el cap clar. Els ulls sense llàgrimes de tant plorar, i el cor compungit, va obrir el sobre del director:



“T’espero a Atlàntida”
Ignasi