El canvi

N’hi ha que viuen amarrats al port,
i d’altres al vaivé de les onades

Una vegada, en un país molt proper al nostre, en un prat plàcid i verd hi creixia una petita rosella. Com estel fugaç, que corre enmig de l’Univers, lluitava amb passió contra tot i contra tothom, irradiava ambició, llum i fortalesa, una ambició inesgotable que l’omplia per dins; com foc que crema en una cova fosca, volent-la il·luminar tota, cremant fins les cendres, volant com el vent. La petita planteta creixia i creixia. Cap al cel. Amb el cap dret. I amb colors llampants. Poc a poc va començar a despuntar una bella planta i la gratificació va ser abrumadora, com les onades que trenquen amb força contra el port, amb força i més força, perquè sap que ningú pot aturar-les mai. Així doncs, després de penes i penúries el petit estel va arribar al capdamunt de tot, radiant d’alegria i felicitat, amb una ambició satisfeta i un esperit content.

Un dia, una terrible tempesta va caure damunt el prat, talment com un cataclisme que trenca la felicitat d’una ciutat esplendorosa. La terrible tempesta va dur molta aigua, massa, i vents forts que arrassaven allò que s’interposava en llur camí. Forces de la naturalesa sense amarres ni timó, creuant el propi habitatge desemparat, com el cavall que s’escapa de l’estable destrossant el paller i el rebost. Les fulles volaven, els troncs rodolaven, la lluna amagant-se entre els núvols, ocultant la cara esporuguida, rodejada de llamps i trons fugidissos. I entremig de la desolació de la ràfega, una petita criatura aixecava el cap i vencia el vent, s’escapava de les mans del botxí, esquivava la daga i aixecava de nou el cap. L’ímpetu de l’aigua que queia intentava derrotar aquest temible adversari, que mantenia l’orgull amunt, la força intacta i la ment alegre.

Una vegada rera altra, grans gotes d’aigua la colpejaven amb fúria, la devastaven i la ferien, però amb una incansable paciència, la petita rosella, aguantava i aguantava. Hores més tard, la pluja cesà i abandonà el prat amb recança, per no haver pogut derrotar l’ambició d’una simple rosella. En canvi, a l’altra banda del teló, ella se n’enorgullia, com el nen que aconsegueix que la mare s’estigui per ell, amb el somriure discret i frívol, digne d’un èxit costós. Amb el pas dels dies, el prat retornà a la serenor desitjada. La resta de roselles que havien fingit ser derrotades, ara tornaven a aixecar el cap i a aixecar-se, netejant les ferides i retirant els caiguts.














Com en camp de batalla, les obres de reconstrucció fóren lentes i difícils… fulles caigudes inundaven el sòl, el terra florit impedia que moltes tornessin a ressorgir. I entre tot aquest terrabastall, la nostra rosella, estava més bonica que mai, refulgent i llampant, grossa i molsuda… i destacava entre totes les demés.Va ser llavors, quan es va trobar sola, perquè el seus companys estaven enfeinats, quan va decidir observar el més enllà. Va descobrir plantes molt més grans i formoses que ella, fortes com el vent i altes com els núvols. Plantes que seguien dretes després de la tempesta i que acariciaven els ocells en volar. Com podia ser? Com podien existir éssers tan esplèndids, tan perfectes i magnífics? I Aleshores es va adonar que aquells éssers eren molt i molt vells.. i que a sota hi havia joves promeses que creixien amb lentitud, seguint l’exemple dels seus ancestres. La van impressionar molt, les va trobar excelses i divines, i per això va decidir que a partir d’aquell moment les observaria amb deteniment cada dia per veure què feien i com vivien.

Amb això que cada dia es passava hores i hores mirant aquells éssers tan delectosos, que l’omplien de desig i novament d’aquella ambició perduda. No es va adonar però, que lentament s’anava descuidant d’ella mateixa, mentre vivia dels somnis i de la imaginació, que la omplien dia i nit, imaginant-se-la a ella, així, gran i preciosa. I llavors va veure que tots els seus amics i amigues l’havien atrapat, s’havien convertit en grans roselles com ella, dèbils, però hermoses, de color verd potent i esbeltes com el mar, formant un coixí compacte verdós, que movent-se al compàs del vent cantava suament amb el xiuxiueig de la brisa. Així doncs, la nostra rosella ja no destacava ni era envejada, ja no ressaltava la seva bellesa ni la seva esplendor… El seu cor es va trobar partit en dos. Per una banda tenia una cosa que mai havia trobat en el transcurs de la seva vida, una companyia igual de tu a tu, uns amics com ella i una comunitat per viure… però per altra banda desitjava tant la glòria com l’havia anhelada de petita.

Així, mentre passaven els mesos va veure que aquelles plantes fortes començaven a treure unes flors meravelloses, de color blanc esquitxades de groc. En produien desenes, centenars! era un espectacle commovedor, d’una bellesa inexplicable… Va decidir que a ella també li havia arribat el moment de treure flors… i de nou es va avançar a totes les seves companyes. Però per molt que s’hi esforçava només aconseguia fer una flor, roja com la sang i bonica fins a la desesperació. Però això no li servia. Ella en volia moltes, com les plantes del prat, una sola flor era una aberració, ella volia veure un gran conjunt de flors… i no podia. La desesperació la va fer enfurismar, li va donar molta energia, i va arribar a aconseguir la flor de rosella més gran i més maca que mai ningú hagi vist, una flor d’enormes dimensions, de colors llamapants i franges ataronjades... Però només una. Quan va haver acabat, continuava mirant amb llàgrimes als ulls aquelles flors blanques i grogues que la tenien captivada, que la retenien i li retenien els ulls. Però un dia, les flors pansides van començar a caure i la planta va quedar ben despullada, dreta com un pal, però verda i forta com abans. I la nostra rosella va veure com també se li pansia la flor juntament amb ella mateixa. Estava envellint. Se li esgotaven les forces. L’energia minvava i l’esperit li abandonava el cos. L’enorme flor roja va convertir-se en un munt de llavors molt fèrtils, que malgrat tot eren lletges com la pols, grises com els núvols i fredes com la pluja… Talment com el fènix que reneix de les seves pròpies cendres, després de morir en el foc d’ell mateix. Així la rosella s’adonà que la seva vida efímera arribava al final, mentre que aquells éssers tan preuats continuaven drets i forts per sempre més.


I que la seva meravelllosa flor desapareixia al terra tan ràpid com havia arribat al món. I només va sentir pena, mai rencor ni enveja, doncs moments abans de morir va veure l’espectacle més bonic que mai havia vist, molt més bonic que les flors blanques i grogues, molt més bonic que la seva flor... un camp enorme tacat de sang, que s’ondulava com el mar seguint el ritme del vent , ple de flors sencilles i discretes que omplien el terra verd d’un roig intens i profund, i que cantaven lentament i amb solemnitat una cançó ancestral que mai ningú li havia ensenyat:

Com la neu, com la mar; tots som un, tots som un tot.
i volem tots com ocells: en un mar de sang, d’un sol cor.

Hi ha persones que tenen una sola vida, llarga i pròspera, mentre que n’hi ha d’altres que tenen moltes vides i que estan sotmeses al canvi constant. Tot depèn de la voluntat i de la fermesa de cadascú. Hi ha mariners que prefereixen amarrar al port, quedar-se a negociar i descobrir els secrets de casa, mentre que n’hi ha d’altres que pugen en un un iot petit i deixen que les ones els arrosseguin mar endins. Poden morir ofegats, poden col·lisionar amb un escull, poden morir de fam si no troben cap lloc on repostar, però també poden trobar molts secrets i moltes parts obscures del seu esperit. I totes les vides són certeres. No hi ha cap vida equivocada, només cal seguir allò què et diu el cor. I si, com la rosella, has de morir moltes vegades per tornar a començar, no t’entristeixis, perquè la teva vida ha de seguir aquest camí, i aquest és el el millor per la teva vida.