Viatge a la República

Viatge a la República
El peó sempre és la clau de la victòria.

Mai m’havien dit que el futur m’amagava una llarga i pròspera etapa de glòria. Havia nascut en un poblat d’aquests pobres pobres, en una nissaga de casta molt baixa, que molt sovint es veia obligada a demanar caritat perquè no podia mantenir-se durant tot l’hivern. La meva família, a més, era ben gran. Treballàvem el camp amb força i constància. Llauràvem en la seva època, recolliem els fruits i els subhastàvem al mercat.

Un dia es va presentar a la nostra pobra i rústica casa el recollidor d’impostos. Estàvem passant molta gana, i quan ens va voler prendre més del que li tocava, mon pare es va encendre i el va tirar del cavall. El poble es va revoltar, i el pobre recollidor va haver de fugir cames ajudeu-me. Estàvem tots condemnats. Evidentment, uns dies després, el rei en persona ens va presentar batalla. Va venir amb el seu exèrcit i ens va llançar un repte. Erem pobres de diners, però rics en orgull. El meu pare va accedir i va començar la trifulca. Per sort el poble se’n va mantenir al marge.

Va durar hores i hores. Cada enfrontament es meditava bé i se’n mesuraven molt bé les conseqüències. Nosaltres, els petits, tot i estar a primera fila, només obeïem el pare i pràcticament no ens moviem. Jo començava a estar fastiguejat i plorós, doncs el rei ja havia capturat dos dels meus cosins i una cosina. La meva mare quasi estava als seus peus. Va ser llavors que el meu avi em va fer un senyal quasi imperceptible indicant-me el rei. I després imità com una espasa li tallava el coll. No podia ser: el meu avi dient-me que lluités en persona amb el rei?? Però la seva mirada insistent em va fer decidir a tirar endavant. En avançar solament una passa vaig poder veure com el rei se’m desplomava als peus i em demanava clemència. em besava els peus i plorava. Em prometia terres i riqueses… La meva àvia, de darrere el taulell cridava amb totes les forces: Escac i mat!

Anys més tard recordava amb gratificació des de la meva pobra casa, rústica i feble, l’expressió poruga del rei just abans de condemnar-lo a la misèria. El vaig ferir i el vaig ignorar, vaig provocar les rialles del conciutadants i el vaig humiliar. Ja res li quedava. Per mi, la glòria i la riquesa no s’aconsegueixen amb terres i diners, sinó quan un realment creu en el que fa.