Lúltim testament

L'últim testament

Creus en el fat?, en el destí de la humanitat? Creus en una revelació profètica apocalíptica?

La veritat, fa dies que desitjava tenir ocasió per parlar amb tu. Sempre escoltes en el més rotund dels silencis; és una de les teves qualitats innates que et fan tan interessant. Volia confessar-te que em sento força estrany; porto una vida molt atrafegada i, tanmateix, em ronden pel cap un seguit de preguntes per a les quals no tinc respostes, unes pues clavades a l'enteniment que no puc arrencar. Vàries vegades, mentre penso, pateixo uns atacs ben curiosos i inquietants: a vegades veig quadres inacabats amb peces incompatibles, estructures geomètriques absents de vèrtexs, caos, inestabilitat… Per què? Tot això conflueix en un estat d'ànim pèssim. No em sento jo mateix. Sento un instint animal, quasi salvatge, que m'impulsa a córrer lluny de casa. El teu silenci, al qual ja estic acostumat, m'és d'una companyia eterna. Si mai el perdés desapareixeria el meu únic punt de referència i no sabria què fer; Veig com observes els meus moviments i com claves l'oïda i la mirada en els meus llavis. M'agrades.

Així doncs, havia pensat que potser avui et plauria escoltar una vella història que em va narrar la meva àvia quan vaig complir els vint-i-cinc. No crec pas que agradi ningú. És realment trista i desoladora. L'Aleix, que així és com es diu el protagonista, un jove ple de vitalitat, realment actiu i intel·ligent, era un amant innat dels insectes. Es passava hores i hores observant els fràgils moviments d'aquests organismes i havia arribat a vetllar nits senceres per tal de poder veure els magnífics esdeveniments que ens amaga la natura. N'era un gran expert, però massa honest i humil com per arribar a cridar l'atenció honradament en la societat.

En el seu temps res semblava alterar la pau i bonança que regnava, talment com la d'un conte de fades. Un dia, però, 13 de gener, van començar a arribar veus sobre estranys fenòmens a la zona nòrdica del nostre planeta. En un inici, com a tot arreu, les notícies es van prendre a la lleugera: bromes dels governs, dels mitjans de comunicació, propaganda electoral… Els primers fenòmens que es van denunciar eren estranys successos com per exemple boscos que canviaven el seu lloc de residència al seu parer, animals vagant per dins de grans metròpolis, pobles desapareguts, etc., en general, adveniments massa comuns en les pel·lícules de ficció com per prendre'ls seriosament. També hi havia qui deia que tot això eren contes d'estar per casa per espantar els nens i que l'única finalitat per la que s'explicaven era cridar l'atenció.

És evident, tal i com t'ho estic explicant, que la cosa no va anar ben bé així. Al cap d'un temps, les notícies van degenerar de tal manera que els nous protagonistes eren uns éssers força estranys de procedència desconeguda que arrasaven tot allò que es posava al seu davant. Se'ls atribuïen habilitats tals com realitzar salts de vint-i-cinc metres, escalar parets verticals sense ajuda externa de cap tipus, córrer a la mateixa velocitat que un cotxe o, per exemple, doblegar barres de ferro tan amples com els semàfors. A la ciutat hi regnava un estat de confusió i nerviosisme, accentuat per la manca, ja habitual, d'informació fiable del govern.

L'Aleix en cap moment va prendre's a consciència res de tot això, fins que, mentre esmorzava a la cuina de casa seva, va sentir per la radio que el locutor anunciava un avís d'última hora en directe des del Congrés. La notícia era senzilla i clara: La NASA, ara feia uns trenta anys, havia descobert un planeta habitable que, amb els polítics, havien mantingut en secret. L'objectiu, des d'un bon principi, havia estat habilitar l'astre per tal de situar la segona residència paradisíaca per aquelles persones que superaven certs rangs econòmics. Aquesta maniobra, però, va fracassar el 1980 quan la primera nau d'enginyers, anomenada "Arca de Noé", no va poder aterrar a la superfície del planeta. Va ser acollida per un comitè d'extraterrestres que els va retornar a la Terra amb la petició-avís que no ens apropéssim al seu territori, doncs desitjaven la pau i la tranquil·litat per tal de reflexionar, i no volien que els interessos terrestres, la gangrena de la política ni l'economia capitalista s'instal·lés entre ells. Malauradament, la corrupció dels poderosos va veure's temptada a conquerir noves terres (com ja s'havia donat a la pròpia Terra temps enrera) i no s'hi va poder reprimir. D'aquesta manera, d'amagat, van sortir cap a l'espai tropes terrícoles desencadenant així l'ofensiva destructora dels extraterrestres que en aquells moments afectava la Terra. La conclusió de l'avís radiofònic era que s'havia d'oposar el màxim de resistència fins que els científics i militars, que lluitaven a contrarellotge per trobar alguna solució a l'assumpte, ho resolguessin.

Quan l'Aleix va veure que els representants més opulents de la seva terra acceptaven haver enganyat el poble conscientment, una onada de ràbia furiosa envers la infàmia del poder i la roïnesa de la seva gent el va posseir d'una manera anòmala i cruel. Quan li va arribar l'hora a la seva ciutat, com que vivia als afores l'ona repressora va trigar un xic més a caure a casa seva. Va tenir quasi tres hores abans no van picar a la seva porta, entretinguts com estaven esmicolant la ciutat. Aquest temps fora de joc el va utilitzar per examinar amb binocles allò que el fat li havia reservat. No va trigar massa a reconèixer en aquells éssers símptomes de les metamorfosis d'alguns insectes. Segurament els extraterrestres mutaven els seus guerrers amb insectes per tal d'augmentar les seves capacitats físiques com ara la força, la vista, etc. L'Aleix no era creient, però per uns instants va pensar que si Déu existia era més cruel del que deien, doncs no només li havia donat la oportunitat per poder veure aquelles monstruositats en acció, sinó que, a més, li havia proporcionat els coneixements necessaris per recordar allò que els aturaria quan ja era massa tard. Si més no, es veia incapaç moralment de cedir la victòria a aquells que l'havien traït amb tanta deshonra i menyspreu.

Com totes les històries per infants, aquesta no té un final definit. Serà el llop qui finalment es menja la nena? O seran els llenyataires els que la salvin del llop? Doncs bé, la meva àvia es va negar a explicar-me el final; em va dir que només la meva imaginació podia crear allò que jo esperava sentir.

T'ha agradat? Ja t'havia avisat que no era pas bella. De tota manera t'he de demanar que em perdonis perquè he comès el pitjor dels pecats: el de la mentida. Sí, segurament ja saps què et vaig a dir, doncs és molt comú trobar aquest final en moltes històries, però mai m'havia arribat a imaginar que una cosa tant freqüent podia arribar a causar tant mal. Aquesta història no és pas de la meva àvia, sinó que és fruit del que està passant en aquests moments a la meva terra. De fet, jo em dic Aleix i sóc un amant dels insectes, però no sóc prou bo com per trobar allò que l'Aleix hauria de descobrir. Així que, Lluna, que ens has aguantat durant milions d'anys i que has complert rigorosament amb el teu deure d'il·luminar-nos gairebé totes les nits, volia que coneguessis la nostra deshonra, la mentida; el nostre defecte, l'avarícia, i la nostra pitjor resposta, la guerra. Com que veig que ja s'acosten els meus botxins, preferiria dedicar les meves últimes paraules a demanar-te que, per favor, estableixis sobre la teva blanca superfície, en un futur llunyà, una petita comunitat d'éssers respectuosos i coherents, que oblidin allò insignificant com ara la política i l'economia i que es limitin a estudiar ètica i moral, per exemple, per viure feliços i per vèncer el poder de la ignorància. Aquest és el meu últim i veritable testament: el desig d'una societat simple i forta, lleugera però important. I si pot ser que, malgrat tot, siguin humans, perquè encara me'ls estimo i ens estimem. Com ja diu el refrany, tothom és imperfecte.

Pel que fa a la meva història, no desitjo morir, per això deixo que la teva imaginació determini el final que tu prefereixis sentir; pensa que els humans estimem el dret a la vida, però aquells que viuen a l'exterior, segurament també.

Pseudònim: QUERCUS Categoria 3